El pioner de la pràctica reflexiva

01/02/2019

Per Ingrid E. Cerecero Medina

Si bé, John Dewey no va proposar el terme de Pràctica Reflexiva, si que li va donar una gran rellevància a la reflexió en la pràctica educativa. A través de les seves obres Democràcia i Educació (1916) i Com pensem (1933), aquest autor ressalta la importància de la reflexió tant en l’ensenyament com en l’aprenentatge i ens demostra com, malgrat el temps, el seu pensament segueix vigent en aquesta època.

John Dewey va ser un filòsof nord-americà que va néixer a la segona meitat del segle XIX (1859) i va morir iniciant la segona meitat del segle XX (1952). Dewey va viure en una època de grans canvis històrics i contrastos culturals i socials, que van influir en la seva forma de pensar i actuar. Podem situar-lo en diversos moviments com l’instrumentalisme, pragmatisme, naturalisme i funcionalisme; però, sempre va mantenir la seva pròpia perspectiva que en ocasions concordava i en altres el portava a refutar el pensaments d’altres filòsofs en aquests esmentats moviments.

Dewey fa diversos suggeriments que poden ser aplicables als processos d’ensenyament-aprenentatge en qualsevol nivell educatiu, donant la pauta per seguir el procés reflexiu a través dels següents elements: indagació, observació i investigació. Suggereix que els docents que coneguin als seus alumnes, els seus interessos, les seves necessitats i el medi en què es desenvolupen, de manera que puguin trobar elements d’interès que resultin atractius i motivadors i que siguin el punt de partida perquè els mateixos estudiants busquin informació, es qüestionin i descobreixin elements d’aprenentatge de l’assignatura i matèries que estudien i puguin relacionar-les amb altres i amb la seva vida diària. Revisem la pràctica educativa actual i segurament aquesta recomanació continua sent vàlida per millorar la professió docent.

Alhora, suggereix que els docents, han de qüestionar els seus coneixements i concepcions, els seus hàbits i les tendències que segueixen, estar oberts a nova informació, sense acceptar-la acríticament, qüestionant, investigant i reflexionant contínuament. Dewey recomana que els docents es coneguin i reconeguin a si mateixos, als seus alumnes i comunitat escolar, al medi en què es desenvolupen i al medi i cultura que volen apropar a l’alumne. Al mateix temps, indica que s’espera que els professors siguin capaços de crear ambients d’aprenentatge que propicien l’interès per aprendre els temes d’estudi i anar més enllà del proposat o imposat per un programa escolar. Tornem la mirada de nou a les nostres aules actuals i segurament afirmarem que el suggeriment de Dewey no va caducar.

Els errors que observa Dewey en l’ensenyament del seu temps, també es mantenen en l’ensenyament dels nostres dies, entre ells, esmenta que es tendeix a generalitzar (en lloc de qüestionar-se i cercar semblances i diferències amb la realitat del medi en què es viu ), fragmentar coneixements (en comptes de enfocar-se en processos d’aprenentatge integral), començar les classes donant definicions i continguts que els alumnes poguessin descobrir o interpretar per ells mateixos i que al donar-los-hi no tindran més interès per aprendre’ls o, per contra, deixant tota la feina en mans d’alumnes que no tenen coneixements previs que els apropin al tema d’aprenentatge i que finalment es sentiran desmotivats i incapaços d’aprendre.

Dewey preveu el fet que com més civilitzada sigui una cultura, més gran serà l’aprenentatge mitjançant símbols, material tècnic o molt elaborat, de manera que no és assimilat a la vida diària i s’ignora la seva necessitat social, la qual cosa ocasiona un aprenentatge artificial que pot no resultar atractiu per a l’alumne. Si bé, l’aprenentatge d’una assignatura pot englobar situacions que van des de les més simples fins a les més complexes, no sempre es pot observar directament ni sembla necessari per sobreviure en el lloc en què ens trobem. Aquesta situació pot ocasionar que molts dels aprenentatges a les escoles es considerin artificials en no utilitzar-se directament en sortir de l’aula. No obstant això, aquests aprenentatges són útils i tenen diverses aplicacions reals en diversos àmbits, motiu pel qual el seu estudi i aprenentatge facilita la seva comprensió i ús en un ambient cada dia més exigent i globalitzat.

Dewey assenyala com a element clau en els processos d’ensenyament-aprenentatge, la motivació dels alumnes que permeti la comprensió i la llibertat de pensament canalitzada al descobriment i la creativitat, evitant els processos mecànics i rutinaris. Així mateix, està a favor de l’assignació de projectes que siguin part joc i part treball, a fi de mantenir l’interès dins el procés sense perdre la finalitat del resultat buscat.

Des de la visió de John Dewey, la comunicació és el mitjà pel qual aprenem i el llenguatge és el seu instrument principal per expressar-nos. Alhora, encoratja una major connexió amb la realitat i amb activitats de tipus cooperatiu, que permetin als estudiants aprendre de forma activa i constructiva.

En conclusió, a partir del pensament de John Dewey, es pot interpretar que els processos de reflexió són transcendentals tant en l’ensenyament com en l’aprenentatge. Calen docents que es mantinguin atents al que passa dins i fora de l’aula, que es coneguin a ells mateixos i als seus alumnes, les seves necessitats i interessos, que siguin capaços d’assignar activitats que aconsegueixin despertar l’interès dels estudiants i que els permetin anar construint els seus propis coneixements i criteris. Docents que siguin capaços de complementar els coneixements teòrics amb els pràctics i amb la seva experiència; i que a més es mantinguin alerta de la seva pròpia pràctica, context i successos del seu entorn, de manera que puguin prendre el paper de líders dins de l’aula, no així de transmissors d’informació.

L’educació que Dewey proposa no només és una versió progressista i pragmatista del seu temps, també pot ser considerada una versió integralista, cognitivista i constructivista, per la manera en que entén la formació del coneixement, dins d’un context on es relacionen diversos continguts i matèries en lloc de fragmentar i on centra l’ensenyament en l’aprenentatge, sent els estudiants els actors principals, on involucra la voluntat dels alumnes i part de les seves experiències i coneixements previs amb el propòsit que investiguin i descobreixin nous coneixements que aconsegueixin internalitzar i que siguin significatius per a ells. A més reconeix la importància de les accions, els pensaments i els sentiments en els processos d’aprenentatge i la influència del medi social en les disposicions mentals i emocionals, la qual cosa és rellevant per a l’aprenentatge de qualsevol assignatura, ja que es busca no només el coneixement sinó també la llibertat intel·lectual.

Per tot el que s’ha comentat, sembla justificat concloure que Dewey segueix sent actual i el seu pensament pedagògic segueix desafiant la pràctica educativa del segle XXI. Dewey és, si així pogués dir-se, un contemporani nostre….

Dra. Ingrid Eugenia Cerecero Medina
Docent i investigadora a la Universidad Autónoma del Estado de México 
Representant de la Plataforma Internacional de Pràctica Reflexiva a Mèxic

Referències

  • Dewey, J., 1993. Como pensamos: Nueva exposición de la relación entre pensamiento y proceso educativo. Barcelona: Paidós.
  • Dewey, J., 1995. Democracia y educacion: Una introducción a la filosofía de la educación. 2a ed. Madrid: Ediciones Morata.
  • Westbrook, R., 1993. Espectativas: revista trimestral de educación comparada. Vol. XXIII,no. 1-2.París, UNESCO: Oficina Internacional de Educación. Pàgs. 289-305.

Enviar comentario / Enviar comentari