Per Àngels Domingo

Els professors que avui treballem a les aules vam ser educats en sistemes educatius que no han sobreviscut al pas del temps i que molt probablement ja no són vigents. Els avenços de les ciències de l’educació en les darreres dècades del segle XX – la pedagogia, la psicologia cognitiva, les neurociències, etc. – s’han fet sentir i han potenciat  la renovació dels sistemes educatius,  dels models docents i, principalment, de les metodologies. Tot plegat  per aconseguir una millora en la qualitat de l’aprenentatge dels estudiants d’avui.

Tanmateix, és curiós comprovar que hi ha un element de l’ensenyament que es manté i sobreviu fortament al llarg del temps: el gran valor del silenci a l’aula, una tradició acadèmica profundament arrelada en la docència i la gestió social del grup-classe. Està clar que es tracta d’un valor “resistent” que els docents necessitem mantenir per sentir-nos bé quan ensenyem. Certament no podem generalitzar, però …

Probablement en els models en què nosaltres vam ser educats els nostres mestres i després els nostres professors universitaris, concedien un alt valor al silenci dins de l’aula com una mostra de l’escolta i de l’aprenentatge.

El silenci a les aules l’hem percebut com una garantia d’aprenentatge i per això els professors exigien el silenci per tal de poder ensenyar bé. Per això fàcilment la nostra ment va registrar la necessitat del silenci per aprendre.

Els docents d’avui que treballem en aules amb suport tecnològic, amb noves metodologies que generen interacció entre els estudiants i  una organització social del grup-classe ben diferent de la de la nostra infància, inadvertidament – a manera de teoria implícita i que P. Bourdieu anomena habitus [1]-, seguim estimant el silenci, desitjant-lo i exigint-lo a les aules.

Convido als docents a fer una reflexió crítica sobre aquesta tradicional pràctica d’aula poc coherent amb la pedagogia activa i les metodologies docents emergents. Per a això plantejo  algunes qüestions al respecte:

  • ¿Què pensar d’ un grup de 30-50-100 alumnes en silenci?
  • ¿En quins moments els estudiants decideixen mantenir un silenci total?
  • ¿Quines metodologies docents demanen que els alumnes només escoltin i callin?
  • ¿Quin lloc ocupa el silenci en aquestes metodologies: aprenentatge cooperatiu, ABP, aprenentatge per projectes, aprenentatge a partir d’intel·ligències múltiples, Learnig by doing “aprendre fent”, Aprenentatge-servei?
  • Quin risc presenta el silenci dels alumnes durant el procés d’aprenentatge a l’aula?
  • Com conviu la pedagogia activa amb l’absència de soroll?
  • Si arriba una visita a classe – director, inspector, coordinador … – i no hi ha silenci què pot témer el professor?
  • A qui molesta el soroll?

Aquestes qüestions poden ajudar a identificar en la nostra professió teories implícites – creences no conscients – i models educatius sobre el binomi silenci-aprenentatge que necessitem “desaprendre”. La meva experiència  m’ha demostrat que desaprendre en la professió és una tasca més difícil  que no pas la d’aprendre; però si un aconsegueix VOLER  desaprendre,  ja te molta feina feta.

Àngels Domingo
Cofundadora i Directora

[1] Bourdier, P. (1972) Esquisse d’une théorie de la practique. Genève: Droz