Interessant publicació del 2016 d’Eduardo A. Díaz, advocat i professor regular de la facultat de Dret de la UBA, en la qual descriu una experiència alternativa a l’aula universitària mitjançant una transformació del model docent. La innovació mostra beneficis formatius en els estudiants: aprenentatge basat en la pràctica reflexiva, aprenentatge profund i desenvolupament de les competències específiques de la professió jurídica. L’experiència ha estat publicada en Acadèmia. Revista sobre ensenyament del Dret, any 14, número 27, 2016, pp. 165-198. Buenos Aires, Argentina (ISSN 1667-4154)

Pulsar sobre aquest enllaç per descarregar document.

 

 

carolcoverHas de resoldre un problema que persisteix i comences a sentir el dubte: No ets prou intel·ligent com per a resoldre aquest problema, o simplement no l’has resolt encara?

Hi ha qui pensa que el talent i la intel·ligència és quelcom inherent a la persona i que hi ha gent que en té i gent que no en té. Qui estigués en el segon grup no acceptaria tan fàcilment que se li etiquetés de persona “deficitària” o “defectuosa”.

Carol Dweck s’atreveix a desafiar aquesta via de pensament immobilista i mostra alternatives i exemples del que s’ha aconseguit promovent el que ella anomena mentalitat de desenvolupament. Dweck exposa en de 10 minuts dues maneres d’apropar als nostres estudiants a un problema. Una excel.lent reflexió per docents.

Video. Carol Dweck: mentalitat de desenvolupament en el TED

olaPer Àngels Domingo Roget

La disjuntiva que planteja el títol és la decisió radical que ha de prendre qui en una institució educativa decideix sobre el disseny de la formació del seu professorat. Alguna cosa s’està bellugant en la manera de plantejar i enfocar el perfeccionament docent. Estem ja utilitzant models formatius emergents que han mostrat la seva efectivitat professionalitzadora i que estan precipitant la data de caducitat de models de formació basats en la transmissió. En l’última dècada la comunitat científica ha incrementat considerablement la investigació sobre els processos formatius dels professionals de l’educació. Disposem actualment d’estudis, resultats i conclusions que potencien la necessitat de transformar els models convencionals que s’utilitzen per a la formació del professorat i que estan sent descatalogats a un ritme ràpid.

Després d’unes setmanes d’inactivitat per període de vacances a l’hemisferi nord reprenem de nou la comunicació amb tots i totes per fer-vos arribar la nostra salutació i aprofitar l’ocasió per desitjar-vos, als que treballeu en l’hemisferi sud, un bon fi de l’any acadèmic i, per els que treballeu en l’hemisferi nord, un bon inici del curs 2016/2017.

Des d’aquest espai plantejo avui una tema professional al qual solem dedicar temps i interès particular per la seva estreta vinculació amb la qualitat pedagògica:  les accions de formació del professorat. Si bé és una cosa que sempre tenim rodant pel cap, en moments puntuals de l’any, la formació del professorat es fa objecte de  reflexió i de presa de decisions personals i/o institucionals. Per tractar-se d’un aspecte capdal decideixo  dedicar a la temàtica  un article per comentar plegats  una selecció d’elements d’aquesta perspectiva renovadora de la formació del professorat. Aquest enfocament nou i diferent se sembla a una gran ona  que avança pel mar amb força pròpia i  se’ns acosta inexorablement  i remou a fons les aigues i les rutines de la pedagogia de la formació. Celebro que l’ona estigui en moviment, a tocar  i que no tingui camí de tornada.

Com deia  més amunt, en l’última dècada ha augmentat considerablement les investigacions sobre el procés de formació de professorat el que ens permet disposar  de dades, resultats i conclusions ben interessants. A continuació em proposo compartir alguns trets referent a la formació que configuren aquesta renovadora perspectiva de la millora docent que ens ocupa avui. Seria fascinant poder validar el contingut d’aquest post amb tots vosaltres i que rebré de gust les vostres reflexions i aportacions. Aquest criteris que presentaré aquí  el utilitzo  sovint per avaluar i valorar  l’efectivitat formativa de programes i  accions formatives per professorat. Aquest trets poden servir-nos també com indicadors que si s’implementen a la formació docent porten de la mà cap a models que potencien la competencia professional  del docent.

Formar-se no és una acció és un procés

Una acció formativa per a docents és una acció de caràcter puntual concret que comença i acaba en un temps determinat i que persegueix un objectiu concret. Per contra la formació d’un professor és quelcom molt més complex i ric i per res és assimilable a un conjunt d’accions formatives que s’acumulen com una suma de coneixements pedagògics.

Necessitem comprendre la formació docent com una cosa que té lloc a la individualitat i subjectivitat del professor i que s’estructura com un procés únic, unitari, dinàmic i obert. Les accions formatives sí que participen en el procés formatiu del docent com a elements que aporten matèria primera per dinamitzar el procés, però no constitueix el procés. En aquest sentit entenem que la formació docent del segle XXI s’ha d’emmarcar en l’anomenada societat de l’aprenentatge, superadora de la societat del coneixement.

Per a la reflexió: ¿El nostre plantejament de la formació del professorat és d’acord amb aquesta comprensió de la formació com a procés individual, subjectiu i obert?

Formació docent i desenvolupament docent no són sinònims

L’expressió “formació” ens duu a la ment la idea de “donar forma”, com si l’acció del formador tingués per missió modelar l’aprenent, és a dir donar la forma al docent en formació. Aquesta idea s’aproxima massa al concepte d’instrucció que la investigació desestima per als processos de desenvolupament professional.

¿Qui és el protagonista principal de les accions formatives que  preparem  per als nostres equips docents? La formació docent convencional lliura el paper principal al formador que actua com a transmissor del coneixement. Si, per contra, ens  plantejem la formació com un procés de desenvolupament del docent, l’agent principal és el docent, no pas en el  formador. Desenvolupament Docent del professorat no és expressió sinònima de  formació del professorat ja que en el primer cas el docent és l’agent del seu propi creixement professional i en el segon el paper del docent es minimitza es posa en segon lloc respecte al del formador.

Apostem per la segona opció i prioritzem el plantejament de la formació docent com a acció que promogui el desenvolupament de docent. Reconceptualizant podria expressar-ho d’una manera senzilla: NO TOTA ACCIÓ FORMATIVA GENERA DESENVOLUPAMENT DOCENT. Els que creen i dissenyen formació de professorat de qualsevol etapa i nivell haurien d’ afrontar aquest repte estimulant: prioritzar aquelles propostes  formatives que promouen el desenvolupament del docent en lloc del coneixement tècnic-pedagògic.

Formació per millorar de la pràctica

Sabem que el desenvolupament docent es produeix quan el docent -mestre, professor o formador – adquireix les competències específiques de la professió docent o progressa en elles. Per tant no sembla tenir sentit desvincular la formació del professorat de la pràctica a la seva aula. La formació ha d’afavorir un trànsit mantingut entre saber i actuar, entre coneixement i acció. Per això el desenvolupament docent té un caràcter competencial.

És de tots conegut que aquestes competències específiques de la professió docent, com les de de qualsevol altra professió, només s’adquireixen a través de mobilització en la pràctica ja que no es poden aprendre de forma teòrica i perquè es conformin, consolidin i augmentin hi ha una condició sine qua non, exercitar-les en el propi lloc de treball docent que és on es posa en joc la veritable professionalitat docent i on el professorat aborda i resol les situacions reals. Sense practicar en l’escenari professional el professorat no pot adquirir, aconseguir o millorar les competències docents. Un altre criteri per a la transformació dels models de formació docent: la pràctica educativa és un element bàsic en el procés formatiu del docent i aquesta pràctica ha d’estar integrada en el model formatiu eliminant les tradicionals barreres entre la pedagogia teòrica i la praxi docent.

La manera d’abordar la pràctica en les situacions formatives és des de la reflexivitat, el que anomenem Pràctica reflexiva i que descric així “La Pràctica reflexiva és una metodologia de formació en què els elements principals de partida són les experiències de cada docent en el seu context i la reflexió sobre la seva pràctica. Es tracta d’una opció formativa que parteix de la persona i no del saber teòric, que té en compte l’experiència personal i professional per a l’actualització i la millora de la tasca docent (…) “. (Domingo A., 2014)

Formació en espai i context professional

La formació de professorat que es dóna allunyada del propi escenari professional i fora del context real de treball docent no propicia el desenvolupament personal del docent ni contribueix a la millora institucional de la qualitat educativa i pedagògica dels centres. Per a què li serveix a un professor un aprenentatge teòric i descontextualitzat sobre una metodologia docent innovadora si a la seva universitat, la seva empresa o el seu centre educatiu no pot portar-la a la pràctica per motius concrets que a més i no està en la seva mà canviar? La formació és més rendible i productiva quan al docent si al docent li ajudar a millorar en la pràctica un aspecte metodològic que s’adequa a les característiques i de la seva escenari professional i del context educatiu en què s’exerceix professionalment .. Aquesta mesura ajudarà també a rendibilitzar els recursos humans i econòmics destinats a la formació del professorat.

És crucial que la formació del professorat tingui en compte el context educatiu en què s’exerceix la professió docent i les característiques de la institució educativa en què es treballa.

Donar veu a l’experiència professional

Ens trobem immersos en la societat de l’aprenentatge que potencia el desenvolupament personal i professional amb multitud d’oportunitats i ocasions d’aprenentatge no sempre formal ni dirigit pels formadors de professorat.  formació. A aquest  fenomen l’anomenem  aprenentatge obert. Estem aprenent durant tota la vida i de maneres molt diverses. Per això la formació docent s’ha d’adequar a aquesta realitat de la societat actual i, en conseqüència, les accions formatives per promoure el desenvolupament docents han de ser sensibles a aquestes dues grans vies de coneixement professional dels docents: la pròpia experiencial de cada docent i l’aprenentatge que es genera a partir de la interacció entre els col.legues a la mateixa organització educativa. En les opcions metodològiques per a la formació del professorat interessa garantir l’activació en els docents de la Zona de Desenvolupament Pròxim o Potencial (Vigotsky 1979) a través del contrast com un procés que parteix de l’experiència dels membres d’un grup quan interactuen i que podrien resumir-se en aquests actes formatius:

  • Comparació entre el que pensa un i el que pensen els altres
  • Comparació entre la pràctica i la teoria
  • Comparació entre el que es pensa i el que es fa

D’aquesta manera el coneixement experiencial – originat de l’experiència i reflexió de cada docent al llarg de la seva trajectòria professional- es gestiona com un potent element formatiu entre col·legues.

Era la meva intenció exposar més trets d’aquesta nova perspectiva per a la formació del professorat però no és aquest un espai en el qual pugui allargar-me més i decideixo completar el tema en l’article següent. M’havia proposat acabar  avui l’article sintetitzant les idees a través d’una recepta de Com cuinar la formació docent. He redactat ja els ingredients, l’elaboració i les recomanacions i consells, però l’arxivo com esborrany  a temps d’introduir les aportacions que feu arribar. En 15 dies us la faig arribar la recepta!

Salutacions a totes i tots,

Àngels Domingo Roget,
Co-fundadora i directora                                                                                                                       adomingo@practicareflexiva.pro

 

Referències bibliogràfiques

  • Domingo A.,Gómez V. (2013) Práctica Reflexiva. Bases, modelos e instrumentos. Madrid: Narcea (p.90)
  • Vigotsky,L.S. (1979) El desarrollo de los procesos psicológicos superiores. Barcelona: Crítica