Per Ramon Grimalt

Durant un viatge recent vaig tenir la sort d’observar en una prestatgeria central d’una llibreria d’aeroport centenars d’exemplars apilats d’un bestseller dels que es venen a Amèrica a dojo. El llibre es diu “The Outliers” de M. Gladwell (1). El nombre de còpies que es venien em va sorprendre i em vaig fer amb exemplar. Els convido vivament, si tenen l’oportunitat, a gaudir de la seva lectura. Precisament en aquest llibre vaig trobar algunes respostes pel que fa a la qüestió de si estarem deixant al carrer als millors quan apliquem al candidats les proves d’accés als Estudis de Medicina.

Aquest any 2015 les proves d’accés a les facultats de Medicina a Espanya han assolit un nou record. Per poder aconseguir una plaça a la Universitat de Barcelona (UB) calia obtenir un 12,69 sobre 13 com a nota de la selectivitat. Podem interpretar que si l’estudiant ha perdut brillantor en el seu expedient del batxiller , lluint un o potser dos “llastimosos” notables, en qualsevol dels dos cursos del batxillerat, podria no poder assolir el punt de tall necessari per aconseguir la tan desitjada plaça i estudiar medicina a la UB. Cal tenir excel·lent a totes les assignatures, inclús a l’educació física, i cal passar la prova de selectivitat amb un resultat més que òptim…, que tingui un dia brillant i a més sort amb l’elecció dels temes… que no tingui problemes de salut i ….

Ens podem plantejar ¿ho estem fent be? té algun sentit aquell nivell d’exigència? Realment, triant d’aquesta manera als nostres futurs estudiants de medicina què estem aconseguint?, quin serà el perfil d’estudiant de medicina que aconseguirem? De ben segur només els batxillers més estudiosos, amb una total dedicació a l’estudi, els més aplicats, aquells i aquelles , que abans anomenàvem “empollons”, seran els únics que podran accedir al coneixement de la medicina; és això el que realment desitja la nostra societat? Posseeix algú tal veritat per poder afirmar que els més dedicats a l’estudi durant la seva etapa de batxiller seran els millors metges i metgesses?. Hi ha algun tipus d’evidència que ho demostri?

El llibre esmentat de Gladwell sobre els valors atípics convida a la reflexió: què podria ajudar-nos per fer una tria i poder escollir aquells que podrien ser els millors professionals de la medicina? Penseu què cal valorar en els llicenciats de Medicina alhora de fer una entrevista de treball. Si haguéssiu d’escollir un nou adjunt pel vostre centre sanitari, què valoraríeu: només coneixements, habilitats? La resposta sembla prou complexa.

Es probable que el que permeti accedir a un lloc de treball o en un terreny més proper, a tenir amics, parella o a treballar en grup sigui la seva empatia o la seva capacitat de connectar o comunicar-se. Algú pot creure que els més estudiosos seran els més empàtics? Seria possiblement una pretensió força absurda.

Ans al contrari, les persones tancades a casa, aquelles que passen més hores estudiant, seran de ben segur menys socials, amb millors notes però amb pitjors habilitats empàtiques. Tenen menys temps per dedicar als amics, anar al cinema o relacionar-se amb altre gent, ja que hauran de passar molt temps davant de llibres o ordinadors

Si el nostre estudiant pertany a un grup d’excursionistes, a un conjunt musical, forma part d’un equip de futbol , va a classes de pintura, li agrada força el cinema o col·labora amb una ONG, probablement tindrà menys temps per estudiar però disposarà de més oportunitats per relacionar-se amb els demés i “viure”. En un estudi els hi preguntaven als pacients desprès de ser visitats: que és el que més ha valorat del seu metge?. La resposta més repetida va ser: la seva capacitat d’escoltar-me, la seva empatia.

Estem realment aplicant el filtre que busquem? O d’una manera absurda ens estem quedant amb els estudiants menys adequats per desenvolupar el nostre preciós i vocacional ofici?, aquell que omple les nostres vides i ens motiva a seguir ensenyant a la Universitat.

Si comparem el coeficient d’intel·ligència (CI) d’una persona molt intel·ligent, com Einstein, que el tenia de 150, amb el que te el darrer guanyador d’un concurs molt popular d’una TV americana, del tipus “ quiere ser millonario ?” que era de 195, algú podria afirmar que aquesta persona és mes llest o més savi que el mateix Eisntein? Recorden el que els hi passava a l’escola al propi Einstein, a Steven Jobs i al mateix fundador de Microsoft, Bill Gates? Pensen que varen ser alumnes molt aplicats?, creuen que eren els més estudiosos? En realitat els tres tenien una cosa en comú: eren sense dubte els més intuïtius.

Aconseguim amb el nostre sistema de filtre i l’examen d’accés a la Universitat donar opcions als més intuïtius, amb exàmens més severs i amb notes de tall més dures? Creuen que els premis Nobel surten principalment d’Oxford o de Harvard o de les universitats amb la nota d’accés més alta? Doncs per a la gran decepció dels directors dels programes d’questes prestigioses universitats no, no és així.

Els test d’intel·ligència oberts són altres sistemes per a valorar les capacitats de les persones. Un exemple clàssic: es demana a una persona que en un full de paper escrigui en 35 segons el que podria fer amb un llençol o amb un totxo. Aquells que tinguin un gran CI però poca intuïció podran escriure 4-5 opcions, però els qui tinguin una gran intuïció o imaginació podran omplir les dues cares. No hi ha dubte que calen uns mínims i si volem tenir bons metges necessiten que les persones tinguin al menys un CI entre 120-130, però a partir d’aquí un estudiant amb 150 forçosament no serà millor que un amb 140.

Un situació semblant es podria aplicar als jugadors de basquet, un jugador de 210 cm no ha de ser necessàriament millor que un de 200 cm. De forma obvia existeixen altres factors com la mobilitat, la visió de joc, la capacitat de llegir la jugada i posicionar-se a la pista. De totes maneres cal remarcar que a una persona de només 160 cm li serà molt difícil poder competir en una lliga com la NBA.

Les entrevistes personals d’accés a la Universitat sense dubte poden ajudar a solucionar-ho. Però no serà fàcil poder formar a entrevistadors ben qualificats i que no siguin influenciats per factors de “soroll externs”, ni tampoc disposar de 15 ó 20 minuts per a cada estudiant, a fi de poder valorar si serà un bon candidat a començar la seva formació com a metge.

Si busquem l’excel·lència en la docència ens hem de replantejar el nostre mètode de filtre a l’accés a la nostra facultat, a fi que d’aquí a uns anys tinguem els millors metges i no perdem als millors estudiants que pugin arribar a ser els millors metges. Seria ben trist observar que en uns anys les universitats privades que utilitzen altres mètodes de selecció i que ara estan acollin en algunes ocasions als alumnes que “no tenien suficient nota” estiguessin formant als millors candidats a millors metges.

Dr. Ramon Grimalt
Professor Titular de Dermatologia
Universitat Internacional de Catalunya, Espanya
www.grimalt.netrgrimalt@uic.es

Referència bibliogràfica
Gladwell M. Outliers: The Story of Success. Little Brown & Co. Ed. New York, Boston, Londres 2008. (Versión en español: “Fuera de Serie: Por qué unas personas tienen éxito y otras no”. Santillana Ed. Madrid, 2010)

Per Ingrid Cerecero

Amb motiu del seminari doctoral que la Universitat Pompeu Fabra ha organitzat a Barcelona del 13 al 16 d’octubre d’aquest any, he tingut la sort de conèixer i tractar al reconegut i distingit Dr James P. Lantolf, director del Center for Language Acquisition at The Pennsylvania State University, USA (Centre per a l’Adquisició de Llengües de la Universitat Estatal de Pennsilvània, als Estats Units d’Amèrica del Nord).

Aquests dies de convivència, tracte, xerrada acadèmica a Barcelona m’han descobert que el Dr. Lantolf, més enllà de la seva investidura, és una persona molt humana, agradable i accessible. L’he vist buscant a la comunicació i xerrada amb tots aquells que ens acostem a ell. Una cosa que m’ha cridat l’atenció va ser haver-ho vist seure entre els assistents a escoltar cadascuna de les comunicacions i aportar les seves reflexions. Un detall petit que expressa grandesa intel·lectual i calidesa.

M’agradaria, des d’aquest espai, traslladar als membres de la Plataforma Internacional Pràctica Reflexiva algunes de les reflexions que Lantolf ha compartit amb nosaltres en el Simposi Enfocaments socioculturals per a l’aprenentatge / ensenyament de llengües. Investigació i formació del Professorat i Escurçar la distància entre la teoria i la pràctica. En la seva ponència ens ha convidat a reflexionar si realment hi ha una bretxa entre la teoria i la pràctica, a més de tractar altres temes relacionats amb el desenvolupament docent i dels estudiants de llengües. Lantolf té una destacada trajectòria en l’àmbit de la lingüística aplicada, la teoria sociocultural i l’aprenentatge de les llengües; integrant altres temes com són la reflexió i la relació entre la teoria i la pràctica. En la seva ponència va emfatitzar el fet que en el desenvolupament humà influeixen aspectes biològics, psicològics i socials. En l’educació i l’aprenentatge ens veiem influenciats per l’experiència i el medi en què ens movem. Aquesta experiència i coneixements que anem adquirint són compartits de generació en generació a través de la cultura i la socialització.

A diferència del que assenyalen les lleis del desenvolupament psicològic en què s’estableix una transició del que és natural al cultural, per mitjà d’eines, signes i símbols; així com de la transició del comportament del intrapsicológico al interpsicològic; Lantolf apunta que el desenvolupament cultural d’una persona apareix primer en un nivell social, interpsicològic per mitjà de les relacions entre els individus i posteriorment en el nivell individual aplicat a tots els nivells de consciència, atenció voluntària, percepció, planificació, pensament i formulació de conceptes. És a dir, les funcions d’ordre superior s’originen a partir de les relacions entre els individus, fins arribar a internalitzar el coneixement a nivell individual.

D’altra banda, Lantolf ha plantejat que en la praxi, la teoria i la pràctica són inseparables, ja que la pràctica avalua o valida a la teoria; i dóna la pauta per a la construcció de conceptes i la formulació de lleis. És a dir, la pràctica és una forma d’investigació científica. Per tant, hi ha una unitat dialèctica entre la teoria i la pràctica, en què les dues es necessiten i on una posa a prova a l’altra i es connecten. Sense teoria no podríem entendre com funciona la pràctica; i sense aquesta última, la teoria serien únicament paraules.

Lantolf va assenyalar que el coneixement conceptual s’ensenya mitjançant símbols per mitjà del pensament que es té del món, el qual pot ser un pensament sincrètic inestable oa través dels conceptes quotidians i que ens formem per mitjà dels sentits i l’experiència, de manera empírica i contextual. Per això seria un fracàs ensenyar gramàtica, com si únicament es tractés de l’ús correcte del llenguatge i d’evitar les formes incorrectes, en lloc de donar-nos compte que el llenguatge és un artefacte per construir els significats que necessitem per comunicar-nos, de manera que el valor de la gramàtica és semàntic. Per aquest motiu és vital que els docents ensenyem d’una manera reflexiva i reconeguin que els estudiants són capaços d’entendre i desenvolupar un pensament conceptual. D’acord amb Vigotski, els conceptes no s’han de veure com a parts aïllades i inflexibles, sinó com a parts actives del procés intel·lectual que serveixen per comunicar-se, entendre i en la resolució de problemes.

El repte és, doncs, que els estudiants comprenguin, en el cas de l’ensenyament de llengües, ja sigui en la seva llengua materna o en la llengua que estan aprenent mitjançant la sistematització, visualització i materialització de conceptes i que siguin capaços de comunicar-verbalment partir d’un pensament comunicat i dialògic per la qual cosa requereix de la seva internalització recolzat pel desenvolupament de conceptes i la mediació.

Un aspecte a reflexionar en l’ensenyament de llengües és com els ensenyem als estudiants quan són joves o adults, ja que s’ha argumentat sota algunes teories, que hauríem ensenyar-los a tots per igual, és a dir, moltes vegades es dedueix que cal permetre que l’alumne aprengui una segona llengua de la mateixa manera en què ha adquirit la llengua materna. No obstant això, en el cas dels adults, aprenen de diferent manera a com ho fan els nens, perquè ja tenen molts coneixements i experiències que intervenen i faciliten o dificulten el procés.

Lantolf decidir reflexionar al voltant de tres pensaments que van sobresortir al llarg de les comunicacions: En primer lloc, els conceptes de canvi, transformació i desenvolupament, qüestionant quin és el més apropiat per al que succeeix en l’ensenyament. Va assenyalar una sèrie d’exemples d’acord al significat de les paraules i quan poden utilitzar-se, per concloure que des del seu pròpia concepció desenvolupament és la paraula que captura més el que succeeix en el paper del docent i dels estudiants i és el que es pretén aconseguir d’ells. En segon lloc, va exposar la pregunta de si som entrenadors, educadors o desenvolupadors, per la qual cosa va mostrar que un entrenador, pot fer-ho sense tenir en compte la voluntat del subjecte a qui s’ensenya, de manera que per a ell, la paraula més adequada es la d’educadors en tant es relacioni amb el desenvolupament que té com a motiu laboral tant d’ell mateix com en els seus alumnes. Finalment, va exposar que no existeix ni ha d’haver un distanciament entre la teoria i la pràctica, perquè totes dues són necessàries i una sense l’altra no tenen sentit; però d’acord al que decidim creure serà el nostre comportament diferent a l’aula.

 

Ingrid E. Cerecero
Docent i investigadora, Universitat Autònoma de l’Estat de Mèxic.
Membre de l’Equip de suport de la Plataforma Internacional Pràctica Reflexiva.

Referències
Les referències a Lantolf, JP (2015, octubre) corresponen a la seva brillant ponència “Systemic Theoretical Instruction and the Unnecessary Separation of Theory and Practice” en el Simposi Enfocaments socioculturals per a l’aprenentatge / ensenyament de llengües. Investigació i formació del Professorat i Escurçar la distància entre la teoria i la pràctica. Universitat Pompeu Fabra, Barcelona (Espanya).