En l’àmbit de la pedagogia hi ha també les anomenades Tendències. És posen de moda expressions que corren en boca de molts i de les que se’n parla a fòrums educatius i en articles divulgatius. En aquest sentit i en aquests últims anys ,en els àmbits de formació de formadors i en fòrums de recerca educativa es parla sovint de les “comunitats d’aprenentatge” i l’”aprenentatge situat”. Si bé alguns utilitzen aquests conceptes amb rigor, altres els fan servir amb certa imprecisió. Aquest és el motiu pel qual avui dediquem unes línies a exposar una síntesi de l’anomenat aprenentatge situat> intrínsecament relacionat amb les comunitats d’aprenentatge.

El concepte d’aprenentatge situat (situated learning, Renti i Wenger, 1991) indica el caràcter contextualitzat l’aprenentatge que no es redueix a les nocions convencionals d’aprenentatge in situ o aprenentatge actiu, sinó a la participació de l’aprenent en una comunitat de pràctica, això és, en un context cultural, social, de relacions, del qual s’obté els sabers necessaris per transformar la comunitat i transformar-se a si mateix.

Aquesta accepció de l’aprenentatge que es fonamenta en la participació i la col·laboració suposa un canvi rellevant pel que fa a la perspectiva clàssica de l’aprenentatge. No es tracta exactament d’una teoria de l’aprenentatge o didàctica, sinó d’una teoria social de l’aprenentatge (teoria socio-cognitiva) que transforma la concepció dels contextos d’aprenentatge i de la interacció entre docents i discents així com una nova visió de les relacions de cooperació dels actors i agents en el procés de desenvolupament professional.

I ¿Quins són els trets específics de l’aprenentatge situat ? Segons Lave i Wenger (1991) l’aprenentatge situat es basa en el valor principal que s’atribueix a l’experiència laboral i la pràctica activa en l’impuls de l’aprenentatge i la comprensió, privilegiant la dimensió social de l’aprenentatge sobre la individual.

Les característiques específiques de l’aprenentatge situat són que aquest es desenvolupa en un context social i requereix ineludiblement la pertinença a aquest. Es fonamenta en els tres elements d’una comunitat de pràctica: pertinença, participació i praxi:

■ Una comunitat de pràctica pot ser un equip de treball en una empresa, o qualsevol grup de persones amb una activitat comuna, com un grup de recerca o un grup musical. El procés de familiarització en aquests grups, el desenvolupament de la plena pertinença, comprèn no només l’adquisició de les competències especialitzades necessàries, sinó també l’adquisició de les pràctiques culturals i la construcció de la identitat adequada com a component del grup. El concepte de comunitat de pràctica no s’ha d’entendre com el clàssic d’equip de treball, sinó que comporta la dimensió comunitària i cultural del procés de treball en comunitat més enllà de l’execució directa de l’activitat.

■ El concepte d’aprenentatge situat entén l’aprenentatge com un creixement continuat en l’estructura social d’una comunitat de pràctica. Segons aquest concepte l’oportunitat de participació en una activitat significativa, el dret a la pertinença i l’opció a espais de pràctica i experiència són més importants que una aula, un professorat, uns materials d’aprenentatge o uns exàmens.

■ El procés d’aprenentatge situates produeix quan les persones acorden un objectiu comú, per realitzar una activitat que tots experimenten i reconeixen com a significativa. Consisteix, també, a aconseguir oportunitats per a la pràctica, que es podran viure com a significatives, i en les quals experimentar la pròpia pràctica amb significativitat. L’experiència d’aportar una contribució plena de sentit al procés de treball comú del grup, es viu com una competència. A través de la pròpia aportació al treball del grup es produeix en els aprenents un procés de construcció de la identitat i s’accedeix a un coneixement professional, és a dir basat en l’experiència i en la resolució de problemes en escenaris reals.

La noció d’aprenentatge situat comporta una crítica a l’essència de la idea originària de formació i la posada en pràctica institucional. D’una banda, relativitza la importància de les estructures formals d’aprenentatge i neutralitza el protagonisme de les institucions educatives com a context principal d’aprenentatge. L’aprenentatge deixa d’entendre’s com una transmissió unidimensional de coneixements per concebre’l com un procés d’augment d’experiències. Per tant, l’aprenentatge no constitueix en si mateix un fi i s’orienta a l’activitat social. Per altra banda, un concepte de l’aprenentatge entès així desqualifica les estratègies de promoció amb la seva orientació individualitzada, ja que destaca la dimensió social dels processos d’adquisició de competències.

Aquesta concepció de l’aprenentatge implica un canvi substancial de perspectiva respecte a les maneres d’enfocar l’aprenentatge, la formació i la capacitació professional.

A manera de síntesi s’exposen les característiques de l’aprenentatge situat

• Aprendre és una experiència social que s’enriqueix amb les experiències d’altres, amb recursos compartits i amb pràctiques socials comunes, en ella el llenguatge juga un paper bàsic com a eina mediadora.

• Es fonamenta sobre el concepte que el coneixement és contextual i situat i influenciat per l’activitat, els agents, els elements de l’entorn i la cultura a la qual s’utilitza. Encara que la duplicació exacta és sovint impossible, la rèplica propera a un context veritable del món millora l’aprenentatge, en aquest sentit, a l’aula de classe i en la comunitat d’aprenents, s’ha de redissenyar l’ambient d’aprenentatge, perquè els actors puguin participar de manera productiva en autèntiques experiències cognoscitives compartides.

• Segons la visió de la cognició situada, l’ensenyament s’ha de centrar en pràctiques educatives autèntiques. L’autenticitat d’una pràctica educativa està determinada pel grau de rellevància cultural de les activitats socials, per les pràctiques compartides en què participa l’estudiant així com del tipus i nivell d’activitat social que aquestes promouen. En aquesta proposta cognitiva són molt importants la mediació, la construcció a través de l’adult i altres companys, la negociació mútua de significats, la construcció conjunta dels sabers i les estratègies que promoguin un aprenentatge cooperatiu, col·laboratiu o recíproc.

• En els processos culturals els alumnes s’apropien de les eines, adquireixen i amplien les seves habilitats, desenvolupen les seves estructures mentals i la seva intel·ligència, gràcies a la participació guiada dels adults que estructuren i modelen les solucions més adequades.

Acabem aquestes reflexions apuntant el problema multidimensional de la transició de l’escola a la formació professional o al treball. Plantegem des d’aquest fòrum de reflexió la dimensió ètica i humana de transferir l’aprenentatge situat a contextos d’inserció sociolaboral de joves desfavorits sòcioculturalment i en risc d’exclusió. Això vol dir que en aquests contextos l’aprenentatge es considera com un procés social, l’èxit depèn de que cada jove tingui l’oportunitat de participar en una relació de treball socialment reconeguda i que la seva contribució constitueixi una vivència significativa.

Potenciar l’ aprenentatge situat en contextos desafavorits pot ser una proposta per a la promoció humana i social.

Convidem als nostres col.laboradors i lectors a fer els seus comentaris d’aquesta disertació conceptual de l’aprenentage situat, de ben segur les seves reflexions ampliaran la perspectiva.

Equip Directiu

Referències bibliogràfiques

LAVE, J y WENGER E. (1991 ). Situated learning: legitimate peripheral participation. Cambridge : Cambridge University Press

NIEMEYER , B. (2013 ). ” L’aprenentatge situat: una oportunitat per escapar de l’enfocament del dèficit ” Revista d’Educació , 341 . Setembre-desembre 2006, pp . 99-121 .

Des d’aquest espai volem compartir amb la nostra comunitat científica la informació de la Jornada EDO que se celebra a Madrid (Espanya) el proper dia 6 de març del 2015 en el marc de la XIV edició d’ Expolearning, durant la “Semana de la Educación” que tindrà lloc del 4 al 8 de març a IFEMA.

Aquesta Jornada EDO (Equip de Desenvolupament Organitzacional de la Universitat Autònoma de Barcelona) vincula la seva activitat de docència i recerca amb l’anàlisi de les dinàmiques de desenvolupament de les organitzacions en general i les educatives en particular. Aquest any la Jornada EDO està dedicada a La creació i gestió del coneixement organitzatiu, pretén oferir un espai de reflexió al voltant dels avenços en aquesta temàtica i promoure la recerca de nous enfocaments que permetin la col·laboració conjunta orientats al desenvolupament de processos de gestió de coneixement efectius. Veure programa i ponents.

Entre els ponents es troba la nostra representant Àngels Domingo, directiva de la Plataforma Internacional Pràctica Reflexiva que exposarà el potencial de la pràctica reflexiva en el procés de creació i gestió del coneixement en el context educatiu. En saber que col·laboradors i seguidors d’aquesta plataforma internacional viatgen des dels seus països per participar en la “Setmana de l’Educació” els anunciem que Àngels Domingo estarà disponible per a aquelles persones que desitgin saludar-se allà, a la Fira. Les persones interessades en la trobada han d’enviar-nos un correu electrònic a info@practicareflexiva.com informant del seu nom, país i els farem arribar per correu la informació concreta de la trobada.